Hem tingut problemes per a poder penjar el nostre video en aquest bloc, així que el podreu trobar a la pàgina següent:
lunes, 24 de enero de 2011
miércoles, 19 de enero de 2011
INTRODUCCIÓ
El Treball de Recerca és un treball molt important, i per aquest motiu, cal escollir bé el tema. Individualment, les dues teníem pensat enfocar el treball cap a la imatge i les arts escèniques. Llavors vam pensar que seria una bona opció poder fer el treball en parella ja que teniem la mateixa idea del treball. A les dues ens agradava la idea de fer un vídeo, però no teníem pensat que acabaríem fent un videoclip musical. Primer teniem pensat fer un curt de cinema, però vam veure que potser era un pèl més complicat a l’hora d’inventar-nos tot el guió, trobar els personatges... Llavors ens va sorgir la idea de crear un videoclip i aquesta ens va agradar més, ja que la música també és un tema que ens agrada molt.
Hipótesis
Partim de la premisa de que el vídeoclip és un sistema de comunicació amb entitat pròpia, que segueix un tipus de llenguatge audiovisual, i un protocol d'execució diferent de la resta de productes audiovisuals similars, com poden ser els anuncis o els curtmetratges. També donem per suposat que el videoclip ha estat subjecte a algun tipus d'evolució històrica, és a dir que s'han de poder descriure canvis significatius entre els primers videoclips i els darrers. Finalment, suposem que el videoclip ha tingut i té encara un gran impacte i una gran importància a la nostra cultura, i que aquest impacte no ha fet sinó incrementar-se amb l'aparició d'Internet. Finalment ens fa l’efecte que els videoclips són molt presents en la vida (no seria exagerat dir fins i tot vida diària) de molta gent, majoritàriament de gent jove
Objectius
L’objectiu general d'aquest treball és descobrir tot allò que envolta el fascinant món del videoclip i, amb més profunditat, tots els passos necessaris per a la creació d'un clip per tal d'aplicar-los i ser capaç de crear-ne un d'original de principi a fi amb els mitjans disponibles. Més concretament intentarem verificar les nostres hipótesis amb una tasca teórica i una pràctica.
Part teórica: En primer lloc pretenem respondre les preguntes següents: Com es defineix un videoclip? Quins tipus de videoclip hi ha? Quins són els seus origens? Com ha evolucionat? Quin paper té en la publicitat? Què cal tenir en compte a l’hora de crear un videoclip? Quines són les seves fases d’elaboració? Té influència en els adolescents?
Part pràctica: A continuació prendrem part en la creació d’un video-clip, per part d’un col·lectiu profesional, i finalment intentarem crear el nostre propi video-clip a partir d’un tema musical. La tria del tema de la cançó ens va costar bastant i la vam canviar varis cops, ja que les que teniem anteriorment no ens acabaven de fer el pes. Finalment vam optar per la cançó del grup El sueño de morfeo que es diu Gente. Així doncs, quan ja vam tenir-la triada, vam escoltar-la una vegada i una altre per fer-ne una pluja d‘idees. A partir de la lletra i del que ens inspirava vam anar dirigint la idea principal.
"Planificació de la recerca"
El contingut d'aquest treball es troba organitzat en dos grans blocs. En primer lloc farem un recorregut pel món del videoclip; què és aquest gènere audiovisual, quina havia estat la seva evolució i la seva funció com a medi publicitari. Després d’això, investigarem els diferents tipus, les diverses parts que formen el videoclip, les diverses tècniques que s’hi poden emplear i, finalment, vam fer l’anàlisi d’un videoclip, un parell d’entrevistes que ens ajudarien en el procés de la seva creació i formarem part d’una grabació d’un videoclip. En segon lloc es troben tots aquells aspectes referents al procés de creació d'un vídeo, passant per les seves tres etapes principals, pre-producció, producció i post-producció, juntament amb tot el procés de creació del nostre propi videoclip, desde que és només un projecte fins a la seva promoció. El treball compta també amb un DVD que conté el videoclip realitzat i un blog on també es pot beure tot el treball.
QUÈ ÉS UN VIDEOCLIP MUSICAL?
2.1. Definició de videoclip
Un videoclip musical, també anomenat clip de vídeo o vídeo musical, és un curtmetratge que ofereix la representació visual d’una cançó.
Les característiques més destacades que defineixen el videoclip actual es resumeixen en dues:
- Té fins publicitaris. El seu objectiu principal és promocionar la venda d’un disc, una cançó o un tema determinat, i més subtilment, la imatge i la personalitat del grup o l’artista. Aquesta publicitat es pot infondre per spots publicitaris, per la MTV (la cadena de televisió Music Television, que va fer augmentar la popularitat dels videoclips als anys 80), entre d’altres mitjans de comunicació. Sobretot cal destacar les pàgines d’Internet que l’ha estès per tot el món.
D’això s’encarreguen unes determinades indústries: la discogràfica, la de producció audiovisual i la televisiva. La indústria discogràfica s’encarrega de realitzar un videoclip a una agència o productora audiovisual com una eina promocional, la peça clau que s’incorpora al llançament d’un tema musical d’un determinat cantant. Finalment, aquest format és retransmès per la televisió, sobretot per cadenes dedicades exclusivament a la seva emissió.
- És una combinació de música, imatge i llenguatge verbal (i més excepcionalment altres matèries audiovisuals com el soroll, el silenci o el diàleg). És a dir, el videoclip associa unes imatges a una música sempre preexistent. Aquesta característica és la que diferencia al videoclip d’altres produccions audiovisuals.
La imatge del videoclip va lligada a les preferències materials i ideològiques del seu públic objectiu, i en gran part, d’aquesta dependrà l’èxit o el fracàs comercial del disc en qüestió. Encara que la qualitat de la música també compte, ho fa en menor mesura de la que podem imaginar.
El videoclip està caracteritzat per la radicalitat i l’experimentació en matèria d’efectes visuals. Cada clip és una combinació de colors, formes i música que li donen una identitat pròpia , creant il•limitades possibilitats d’expressió de l’artista i fent així que no existeixin dos videoclips iguals.
2.2 Tipus de videoclips
Cadascun dels mitjans del vídeo musical (la música, la imatge i les lletres), posseeixen el seu propi llenguatge en relació al temps, l'espai, la narració, l'acció i el mecanisme de causa-efecte. Cada mitjà té un sentit diferent del temps, suggerint passat o futur, lentitud o velocitat en un mateix moment. El sentit del temps creat per la música, les lletres i la imatge mai és igual de precís, ni defineix un mateix moment o succés, sinó que cada mitjà pot suggerir diferents tipus de tempo i cada un pot entretallar o posar en qüestió la temporalitat de l'altre.
Primera classificació
Els videoclips musicals poden classificar-se en tres tipus, atenent al seu major o menor interès pel desenvolupament de programes narratius:
• Narratiu: en els quals es fa servir un programa narratiu1, que explica a l‘espectador una història. A vegades el cantant és el protagonista de la història, mentre canta o balla. Aquests petits relats solen posseir les característiques pròpies d'un film, com l'el•lipsi2, el flux continu3, el ritme, la transició transparent entre imatges, el fos a negre com element de puntuació espai-temporal o el separador de blocs. Però tot sense oblidar el deute del videoclip amb les avantguardes artístiques. Al costat d'aquests elements es produeix la ruptura dels tradicionals paràmetres espai-temporals, per a intentar negar la convenció de la narració.
1. "El programa narratiu es defineix com la successió d'estats i canvis que s'encadenen a la relació d'un subjecte i un objecte (no personatges sinó rols, nocions que defineixen posicions correlatives), la relació de passos o canvis d'un estat (relació d’un subjecte i un objecte) a un altre."
2. Fenomen que consisteix en no explicitar en la parla uns elements determinats per raons explícites.
3. Moviment continu incessant d’allò que és mou en una direcció determinada.
- Hi ha diferents tipus de generes narratius. Alguns d'ells són:
Històric: Tracta sobre fets i personatges d'interès històric que s'inclouen en un context narratiu barrejat amb elements dramàtics i d'acció, per tal de donar a la producció un enfoc molt més atractiu i no confondre-ho amb un documental o un reportatge.
Aventura: Treballa fets de ficció i intervenen personatges que destaquen per la seva heroïcitat, que s'enfronten a éssers malignes, fenòmens naturals, situacions difícils i complicades de la vida,etc. Predominen els efectes especials.
Drama: Presenta històries protagonitzades per personatges que experimenten tot tipus de situacions que tenen a veure amb el complicat món de les relacions humanes, on la manifestació de les emocions i els sentiments, dins d'un context tràgic, és el que més predomina.
Comèdia: Mostra històries còmiques relacionades amb situacions i accions quotidianes de la vida, que s'exageren i es ridiculitzen amb la intenció de fer riure.
Ciència ficció: Narra fets que poc o res tenen a veure amb la vida real; es caracteritzen per una imaginació il•limitada, centrant-se en temàtiques futuristes i fantàstiques, que se situen en espais irreals i temps indefinits, on predominen escenografies i efectes especials de tot tipus, tant de caràcter visual com sonor.
Musical: explica històries urbanes, còmiques, dramàtiques , fantàstiques i de qualsevol altre gènere mitjançant la música, els diàlegs cantats i elaborades escenografies.
Terror: Narra històries sorprenents, plenes d'intriga terrorífiques, protagonitzades per éssers malignes que espanten i cometen tot tipus d'actes terrorífics, amb la intenció de suscitar en l'espectador sensacions de repugnància i por. El ritme el marca permanentment el factor sorpresa, que requereix de variats i espectaculars efectes especials visuals (on la manipulació lumínica i les ombres hi juguen un paper molt important) i sonors, per ajudar a contribuir la creació d'una atmosfera d'angoixa i terror.
• Descriptiu: no alberguen cap programa narratiu en les seves imatges, sinó que basen el seu discurs visual en uns codis de realització i de reiteració músic-visual sota la forma de seducció. Aquest es materialitza en una situació d'actuació o performance del grup/cantant que fixa la seva mirada cap a la càmera per a determinar aquesta relació dual-fática pròpia d'aquest mecanisme.
• Narratiu-descriptiu: és una barreja dels dos anteriors. En ells sol existir una història, combinada en llargs fragments en la qual es representa al cantant o grup musical en situació d'actuació, en maneres variades d'escenari. Aquest és el tipus de videoclip que sol triar-se quan es desitja representar algun tipus d'argument temporal amb un desenvolupament narratiu reduït.
Segona classificació
Aquesta classificació de tres tipus, en el seu interès de programes narratius, es pot completar amb la següent, molt més habitual en la terminologia i tradició crítica sobre el videoclip musical:
• Dramàtic o narratiu: aquells videoclips en els quals es presenta una seqüència d'esdeveniments on es narra una història sota l'estructura dramàtica clàssica, en els quals la relació de la imatge amb la música pot ser lineal (la imatge repeteix fil per randa la lletra de la cançó), d'adaptació (s'estructura una trama paral•lela i a partir d'una cançó) i de superposició (s’explica una història que pot funcionar independentment de la cançó encara quan en conjunt provoqui un significat tancat).
• Musical o performance: la banda icònica únicament és testimoni del fet musical, ja sigui el concert o estudi o escenari, o bé consisteix en una il•lustració estètica de la melodia, amb el que únicament adquireix un caràcter escenogràfic sense fer referència a res més. La meta és crear cert sentit d'una experiència en concert. Els vídeos orientats al performance indiquen a l'espectador que l'enregistrament de la música és l'element més significatiu.
• Conceptual: es donen suport sobre forma poètica, sobretot la metàfora. No expliquen una història de manera lineal, el que fan és crear cert ambient o estètica de tipus abstracte o surrealista. Pot ser una seqüència d'imatges amb un concepte en comú en colors o formes que units per la música formen un quadre semiòtic que expressa el sentit de la música, però no precisament la lletra de la cançó. Tant els videoclips performances com els conceptuals es poden considerar una espècie de subclassificació dels descriptius.
• Mixt: és una combinació d'alguna de les classificacions anteriors. El videoclip no fa servir habitualment el mecanisme narratiu o dramàtic, optant primordialment pel mecanisme descriptiu seductor (musical o performance), que és més útil per a les seves finalitats comercials. Això es deu a la seva major capacitat per a centrar l'interès sobre l'objecte anunciat: els músics/cantants, no fan referència a cap tercer element, el que suposaria una distracció en vers el que es vol vendre, la música del grup o cantant.
Un videoclip musical, també anomenat clip de vídeo o vídeo musical, és un curtmetratge que ofereix la representació visual d’una cançó.
Les característiques més destacades que defineixen el videoclip actual es resumeixen en dues:
- Té fins publicitaris. El seu objectiu principal és promocionar la venda d’un disc, una cançó o un tema determinat, i més subtilment, la imatge i la personalitat del grup o l’artista. Aquesta publicitat es pot infondre per spots publicitaris, per la MTV (la cadena de televisió Music Television, que va fer augmentar la popularitat dels videoclips als anys 80), entre d’altres mitjans de comunicació. Sobretot cal destacar les pàgines d’Internet que l’ha estès per tot el món.
D’això s’encarreguen unes determinades indústries: la discogràfica, la de producció audiovisual i la televisiva. La indústria discogràfica s’encarrega de realitzar un videoclip a una agència o productora audiovisual com una eina promocional, la peça clau que s’incorpora al llançament d’un tema musical d’un determinat cantant. Finalment, aquest format és retransmès per la televisió, sobretot per cadenes dedicades exclusivament a la seva emissió.
- És una combinació de música, imatge i llenguatge verbal (i més excepcionalment altres matèries audiovisuals com el soroll, el silenci o el diàleg). És a dir, el videoclip associa unes imatges a una música sempre preexistent. Aquesta característica és la que diferencia al videoclip d’altres produccions audiovisuals.
La imatge del videoclip va lligada a les preferències materials i ideològiques del seu públic objectiu, i en gran part, d’aquesta dependrà l’èxit o el fracàs comercial del disc en qüestió. Encara que la qualitat de la música també compte, ho fa en menor mesura de la que podem imaginar.
El videoclip està caracteritzat per la radicalitat i l’experimentació en matèria d’efectes visuals. Cada clip és una combinació de colors, formes i música que li donen una identitat pròpia , creant il•limitades possibilitats d’expressió de l’artista i fent així que no existeixin dos videoclips iguals.
2.2 Tipus de videoclips
Cadascun dels mitjans del vídeo musical (la música, la imatge i les lletres), posseeixen el seu propi llenguatge en relació al temps, l'espai, la narració, l'acció i el mecanisme de causa-efecte. Cada mitjà té un sentit diferent del temps, suggerint passat o futur, lentitud o velocitat en un mateix moment. El sentit del temps creat per la música, les lletres i la imatge mai és igual de precís, ni defineix un mateix moment o succés, sinó que cada mitjà pot suggerir diferents tipus de tempo i cada un pot entretallar o posar en qüestió la temporalitat de l'altre.
Primera classificació
Els videoclips musicals poden classificar-se en tres tipus, atenent al seu major o menor interès pel desenvolupament de programes narratius:
• Narratiu: en els quals es fa servir un programa narratiu1, que explica a l‘espectador una història. A vegades el cantant és el protagonista de la història, mentre canta o balla. Aquests petits relats solen posseir les característiques pròpies d'un film, com l'el•lipsi2, el flux continu3, el ritme, la transició transparent entre imatges, el fos a negre com element de puntuació espai-temporal o el separador de blocs. Però tot sense oblidar el deute del videoclip amb les avantguardes artístiques. Al costat d'aquests elements es produeix la ruptura dels tradicionals paràmetres espai-temporals, per a intentar negar la convenció de la narració.
1. "El programa narratiu es defineix com la successió d'estats i canvis que s'encadenen a la relació d'un subjecte i un objecte (no personatges sinó rols, nocions que defineixen posicions correlatives), la relació de passos o canvis d'un estat (relació d’un subjecte i un objecte) a un altre."
2. Fenomen que consisteix en no explicitar en la parla uns elements determinats per raons explícites.
3. Moviment continu incessant d’allò que és mou en una direcció determinada.
- Hi ha diferents tipus de generes narratius. Alguns d'ells són:
Històric: Tracta sobre fets i personatges d'interès històric que s'inclouen en un context narratiu barrejat amb elements dramàtics i d'acció, per tal de donar a la producció un enfoc molt més atractiu i no confondre-ho amb un documental o un reportatge.
Aventura: Treballa fets de ficció i intervenen personatges que destaquen per la seva heroïcitat, que s'enfronten a éssers malignes, fenòmens naturals, situacions difícils i complicades de la vida,etc. Predominen els efectes especials.
Drama: Presenta històries protagonitzades per personatges que experimenten tot tipus de situacions que tenen a veure amb el complicat món de les relacions humanes, on la manifestació de les emocions i els sentiments, dins d'un context tràgic, és el que més predomina.
Comèdia: Mostra històries còmiques relacionades amb situacions i accions quotidianes de la vida, que s'exageren i es ridiculitzen amb la intenció de fer riure.
Ciència ficció: Narra fets que poc o res tenen a veure amb la vida real; es caracteritzen per una imaginació il•limitada, centrant-se en temàtiques futuristes i fantàstiques, que se situen en espais irreals i temps indefinits, on predominen escenografies i efectes especials de tot tipus, tant de caràcter visual com sonor.
Musical: explica històries urbanes, còmiques, dramàtiques , fantàstiques i de qualsevol altre gènere mitjançant la música, els diàlegs cantats i elaborades escenografies.
Terror: Narra històries sorprenents, plenes d'intriga terrorífiques, protagonitzades per éssers malignes que espanten i cometen tot tipus d'actes terrorífics, amb la intenció de suscitar en l'espectador sensacions de repugnància i por. El ritme el marca permanentment el factor sorpresa, que requereix de variats i espectaculars efectes especials visuals (on la manipulació lumínica i les ombres hi juguen un paper molt important) i sonors, per ajudar a contribuir la creació d'una atmosfera d'angoixa i terror.
• Descriptiu: no alberguen cap programa narratiu en les seves imatges, sinó que basen el seu discurs visual en uns codis de realització i de reiteració músic-visual sota la forma de seducció. Aquest es materialitza en una situació d'actuació o performance del grup/cantant que fixa la seva mirada cap a la càmera per a determinar aquesta relació dual-fática pròpia d'aquest mecanisme.
• Narratiu-descriptiu: és una barreja dels dos anteriors. En ells sol existir una història, combinada en llargs fragments en la qual es representa al cantant o grup musical en situació d'actuació, en maneres variades d'escenari. Aquest és el tipus de videoclip que sol triar-se quan es desitja representar algun tipus d'argument temporal amb un desenvolupament narratiu reduït.
Segona classificació
Aquesta classificació de tres tipus, en el seu interès de programes narratius, es pot completar amb la següent, molt més habitual en la terminologia i tradició crítica sobre el videoclip musical:
• Dramàtic o narratiu: aquells videoclips en els quals es presenta una seqüència d'esdeveniments on es narra una història sota l'estructura dramàtica clàssica, en els quals la relació de la imatge amb la música pot ser lineal (la imatge repeteix fil per randa la lletra de la cançó), d'adaptació (s'estructura una trama paral•lela i a partir d'una cançó) i de superposició (s’explica una història que pot funcionar independentment de la cançó encara quan en conjunt provoqui un significat tancat).
• Musical o performance: la banda icònica únicament és testimoni del fet musical, ja sigui el concert o estudi o escenari, o bé consisteix en una il•lustració estètica de la melodia, amb el que únicament adquireix un caràcter escenogràfic sense fer referència a res més. La meta és crear cert sentit d'una experiència en concert. Els vídeos orientats al performance indiquen a l'espectador que l'enregistrament de la música és l'element més significatiu.
• Conceptual: es donen suport sobre forma poètica, sobretot la metàfora. No expliquen una història de manera lineal, el que fan és crear cert ambient o estètica de tipus abstracte o surrealista. Pot ser una seqüència d'imatges amb un concepte en comú en colors o formes que units per la música formen un quadre semiòtic que expressa el sentit de la música, però no precisament la lletra de la cançó. Tant els videoclips performances com els conceptuals es poden considerar una espècie de subclassificació dels descriptius.
• Mixt: és una combinació d'alguna de les classificacions anteriors. El videoclip no fa servir habitualment el mecanisme narratiu o dramàtic, optant primordialment pel mecanisme descriptiu seductor (musical o performance), que és més útil per a les seves finalitats comercials. Això es deu a la seva major capacitat per a centrar l'interès sobre l'objecte anunciat: els músics/cantants, no fan referència a cap tercer element, el que suposaria una distracció en vers el que es vol vendre, la música del grup o cantant.
ORÍGENS I EVOLUCIÓ DEL VIDEOCLIP
PRECEDENTS:
Cap als anys 70, del segle XIX, era típic acompanyar la música que es reproduia als salons de ball amb imatges. D'aquesta manera es donava un suport visual a la cançó. Però és a mitjans de la dècada quan sorgeix un invent realitzat per Edison anomenat fonògraf, que proporciona una millora de les condicions. Aquest aparell permetia que es pogués gravar la música, la qual cosa va donar lloc al naixement de la indústria discogràfica.
Anys després, juntament amb el naixement del cinema, la música i la imatge van començar a estar unides, tot i que depenent de les imatges s'escollia una música o una altra. Podem dir que les imatges tenien més pes en aquest moment. Fins que al 1920, amb el naixement del cine d'avantguarda, apareix Oskar Fishinger, director que cambiaria aquest fet ja que començaria a filmar el que ell anomenava música visual.
Fishinger realitzava pel•lícules avantguardistes on la imatge buscava acompanyar la música clàssica o jazz, a més de realitzar curts publicitaris on combinava arts gràfiques i música, sent un antecedent important pel que seria el cinema musical i el videoclip.
Cal mencionar que aquest director va ser el realitzador de l'apertura de l'obra Fantasía on la música porta la pauta i el ritme del que visualment es presentava.
En aquests sentit i continuant pel camí del cinema, en el 1927 apareix The jazz singer, que dóna pas del cinema mut al sonor, la qual cosa no significa que sigui la primera unió música-imatge com s’ha vist, sinó que comença la sincronització entre imatge i so, que es culminarà en els anys 30. En aquesta època Carlos Gardel va gravar 10 cançons a Argentina capturant a la vegada so i imatge.
Apareix també la comèdia musical, que barreja la narrativa clàssica amb la música i amb un element que és molt important pel videoclip des del seu naixement: el ball
El ball apareix com un element de la fantasia, i com una forma d'evasió de la realitat que veiem en pantalla, un llenguatge ple de connotacions que serà utilitzat per crear diferents tensions i que després serà utilitzat pels autors de la video música com un altre element per la configuració del llenguatge videoclip.
Un dels primers antecedents directes, quant a elements tècnics del videoclip, apareix a la dècada dels 40 i és anomenat el panoram , el qual funcionava com una caixa musical. Comptava amb una pantalla en blanc i negre que projectava imatges que l’artista havia escollit per escoltar la seva cançó.
Aquest aparell es va veure apartat per la televisió anys després, encara que a França al 1960 apareix la seva versió millorada, el scopitone que tècnicament oferia innovacions, ja que projectava imatges a color en una pantalla de 16 polzades i en 16 mm.
No només es projectaven imatges de l'artista, sinó que es buscava donar una seqüència a les imatges a través d'una història que es relacionés amb la lletra de la cançó escollida.
A Europa, l'scopitone va ser un fet important ja que permetia a grups socials marginats per la televisió, com els joves, i a generes musicals igual de segregats com el rock, tenir un espai on poder recorrer per expressar-se visualment; encara que l'scopitone no va poder suportar la competència de la televisió, quedà com un dels registres més importants del que seria l'evolució del videoclip.
ANTECEDENTS:
En la dècada dels 50 i amb el sorgiment de la televisió, la indústria discogràfica se n'adona de la importància d'aquest mitjà de comunicació i el veu com una plataforma pels seus artistes. Apareixen programes com The Ed Sullivan Show on es presenten artistes a promocionar els seus treballs musicals.
Per a la indústria aquest mitjà és d’una gran importància per aconseguir la promoció dels seus artistes. També observen en el cinema l'alternativa de promoure els cantants en aquesta plataforma i aconseguir els seus objectius de difusió.
És en aquesta dècada dels 50 quan artistes com Elvis Presley o Bill Halley són portats a la gran pantalla, complint unes funcions diferents a la dels cantants.
Ara l'artista musical juga a ser actor, representant un paper que després serà important en la funció dels grups musicals en el videoclip.
Gràcies al resultat d'aquests films, altres artistes van començar a interessar-se en la plataforma cinematogràfica, i una decada després, un dels grups més importants en la història de la música pop i de la indústria discogràfica, The Beatles, decideix realitzar el seu primer film.
Al 1964, apareix “A Hard days night” dirigit per Richard Lester. En el film es van produir una gran quantitat d’innovacions,algunes de les quals, avui en dia, estan establertes com regles del format de videoclip. Alguns exemples són la ruptura de les convencions espai-temps, continus salts d’eix, espontaneïtat, documental, interpretació dels artistes, etc.
En aquest film apareix el que podria ser el primer antecedent directe de la video música, ja que en la primera seqüència del film existeix una posada en l’escèna musical del grup, que s'assembla al que avui en dia coneixem com a videoclip.
La importància d'aquest film com antecedent directe és innegable, perque inagura una nova dinamica visual en l'espectador la qual es veurà consolidada amb l'arribada dels videoclip.
Un any després apareixeria el segon film del grup britànic titulat “Help”, que serviria per confirmar el seu èxit i impacte en la pantalla amb fins publicitaris, deixant per a la història un dels antecedents més importants de la video música.
En aquesta mateixa dècada sorgeix un interès pel video-art, essent Name June Park un dels pioners a gravar els carrers de Nova York en un taxi, combinant les tècniques del documental amb la ficció i fusionant expressions com el pop art amb el video, obrint pas al desenvolupament del videoclip, amb tantes innovacions en el camp tecnològic i en l'artístic.
Amb aquests esdeveniments s'obren les portes per l'arribada de la dècada més important per al naixement del videoclip: els 70.
A l'inici, al 1970, apareix el film “Performance” dirigit per Donal Camel, on actua l'estrella del rock i vocalista de The Rolling Stones, Mick Jagger. En aquest film es vol mostrar a l'artísta des de diferents angles, sempre amb l'objectiu de fragmentar la història per afavorir al cantant i a la seva presentació.
En aquest mateix any, apareix el senzill de The Beatles: “Captain beefheart and his magic bana”, que serà el primer single que es promocionarà com a tal, en format de video, a la televisió.
Van sorgir els primer programes de televisió que combinaven música amb actuacions, anomenats talk-shows. També va aparèixer el playback. Es van començar a distribuir, de forma reduïda, vídeos d’actuacions firmades, en concerts o estudis, ja que es va veure que tenia bastant èxit i necessitava expandir-se.
Però no es fins al 1975, quan es dona el pas definitiu al videoclip, ja que n’apareix el primer reconegut com a tal. “Bohemian Raphsodi”, senzill del disc “A night at the Opera” del grup Queen, és convertit en videoclip pel director Brunce Gower, amb la finalitat de promocionar l'àlbum. Aquest video va obtenir excel•lents resultats ja que va elevar les vendes dels disc d'una manera impressionant. Va ser emès repetides vegades per televisió i es va mantenir 9 setmanes com a número 1. Varis artistes de l’època ja tenien “promocions pop”, com s’anomenaven abans; però no va ser fins l’aparició d’aquesta cançó, que la pràctica de produir vídeos promocionals pels temes no es va fer popular a les discogràfiques.
Tant la indústria discogràfica com la televisió noten l'èxit d'aquest clip i busquen incrementar la seva producció; així és com sorgeix el programa de televisió “The Kenny Everett video show” que transmetia els videos que s'anaven produint.
A la dècada dels 80 apareix el moment més important per al desenvolupament de la videomúsica; un any que canviarà la història de la televisió, de la indústria discogràfica, de la música i part de la vida quotidiana.
És a l'any 1981 quan el videoclip canvia per sempre amb l'aparició del canal MTV, un canal per cable, d’Estats Units. El dia 1 d'octubre d'aquest any comença la tranmissió del primer canal de televisió dedicat les 24h del dia exclusivament als videoclips. La primera cançó transmesa en aquest canal es la de “Video Kill the radio star” del grup The Bangles.
Aquesta nova cadena va aconseguir competir amb les estacions de FM de radio, que es dedicaven únicament a programar els grups més de moda del moment. La MTV va convertir-se en l’única manera de promoció pels grups i cantant novells. Des de la seva creació han aparegut molts canals dedicats també a l’exclusiva emissió de clips, però cap ha superat mai a la MTV, de la qual van sorgir durant els següents anys la MTV Brasil, Àsia i Llatina.
Més endavant es realitzarà una anàlisi d'aquest canal i de la importància que té com a contextualitzador de les lectures de la video musica.
En aquest mateix any se li dona un premi Grammy al millor videoclip. Només començar la dècada dels 80, la moda per aquesta nova alternativa audiovisual ja es deixa sentir.
L'any 1983 apareix a la MTV els top llist, que encara que ja s'havien realitzat en altres programes de radió i de televisió proposen al clip una competència que portarà a elaborar millors productes.
És en aquest mateix any , quan apareix el videoclip “Billy Jean”, del cantant afro americà Michael Jackson, que aconsegueix ingressar a la programació del canal i als top llist , obrint-li les portes a un altre mena d'artistes i fent que el clip fos portat a nous sectors musicals.
Dos anys després apareix un altre video de Jackson que canviarà per sempre la manera de fer videos, un video dirigit per: John Landis, director del film “Hombre lobo en Paris,” que revolucionarà el concepte narratiu, estètic i promocional del videoclip.
Michael Jackson va ser un dels altres visionaris, amb el seu tema “Thriller”, que explica una història de terror complementada amb un excel•lent maquillatge i coreografies.
Aquest videoclip va marcar tota la generació. Va ser un dels primers que va decidir canviar el format del que fins aquell moment eren els videoclips: explicar una història com si fos una mini pel•lícula de 3 minuts de durada. “Thriller” es converteix en un dels moments històrics més importants del clip ja que ofereix una nova manera de narrar en la videomúsica, apropant-se a l'anomenat videoconcepte i allunyant-se del videoperfomance.
A més a més es converteix en el videoclip més car de totes les èpoques. El cost es trobava entre 3000 i 5000 dòlars i l’elevà a 500.000 dòlars, marcant la pauta per a l'invasió de la indústria discogràfica en aquest nou fenòmen.
També es va allunyar del concepte de tres minuts del videoclip, fent-lo durar més de vint minuts, portant la cançó a altres nivells i no subjectant el temps de durada del clip a la durada del tema.
Per últim, cal destacar que, gràcies a la difusió d'aquest video, es va aconseguir que l'àlbum al qual pertanyia la cançó, es convertís en el disc més venut de tots els temps, ajudant a rescatar la decadent indústria discogràfica.
Els anys que van transcòrrer es van veure envoltats en diferents discussions, ja que el clip mostrava un creixement molt accelerat, encara que es dirigia només amb fins promocionals i molt lligats a la MTV, fet que fins la data d'avui continua.
Aquest canal va aprofitar la moda del videoclip per intercalar-l’ho en diferents programes de producció pròpia, com ho van ser les caricatures o programes especialitzats en algun gènere musical, que eren conduits per als Vee Jais (videopresentadors) que aconseguien mantenir l'interès de la gent amb les seves accions.
La MTV no conforme amb el que havia obtingut a favor del creixement del videclip com a alternativa als mitjans audiovisuals existents, dóna una altra empenta al desenvolupament del clip, ja que comença a regionalitzar el canal pel món, començant amb la federació de MTV Europa al 1987.
Aquest fet va permetre que la indústria del videoclip d'altres llocs del món creixés i trobés un espai per a les seves produccions locals dins del canal regionalitzat, marcant una pauta de creixement de la indústia discogràfica en conjunt amb la del videoclip en cada pais en el que apareixia MTV regionalitzat.
A principis dels anys 90, el videoclip va sofrir una crisi pel desinterès per part del públic davant d’una novetat que ja no ho era i per una gran manca d’idees creatives i expressives. Tot això va acabar amb la informàtica, la infografia i molts directors que renovarien el panorama del videoclip.
Des de la seva funció publicitària, passant per la narració i la funció de l'artista, el videoclip ha passat de ser un simple acompanyament promocional d'un disc per a convertir-se en un nou llenguatge del món audiovisual amb característiques pròpies, que ha aconseguit sobreviure i consolidar-se gràcies a les innovacions que el pas del temps li ha ofert.
Actualment el videoclip és una forma més d’art, d’art visual. Des del seu sorgiment molts directors ho veuen com una de les maneres més lliure d’expressió, i sobretot, única.
EL VIDEOCLIP COM A PUBLICITAT AUDIOVISUAL
La publicitat audiovisual és un dels gèneres més versàtils i innovadors dels mitjans electrònic, sobretot, de la televisió. I són alts els pressupostos que es dediquen a la producció d’aquestes imatges audiovisuals.
La publicitat imposa el seu ritme vertiginós a la programació televisiva perquè qualsevol espai ha de ser adaptat a les interrupcions publicitàries.
La missió principal de la creativitat en els formats audiovisuals és trobar la millor manera de parlar del producte i de destacar el seu aspecte que més en sobresurt, fen-t’ho de manera memorable perquè quedi fixada en la ment de l’espectador. Davant de tot cal que hi hagi un concepte clar del producte, sigui quin sigui aquest.
Un altre format audiovisual més minoritari és el videoclip musical, que ofereix una oportunitat immillorable per arribar a l’audiència.
En aquest cas el producte és musical. És essencial deixar en mans d’un bon videasta la creativitat de la idea, guió i realització, així el clip no estarà exempt de les exigències del mercat.
L’element icònic del videoclip és creat a partir de l’elecció d’una cançó del disc que vol promocionar-se, que marca la duració i el ritme o tempo de les imatges d’un clip. Així, cada imatge s’adapta a les característiques del fragment que li correspon en l’aspecte sonor, i a les d’aquest fragment com a part del conjunt.
Degut a que el format videoclip va ser creat per a la promoció de la música rock –i el seu ritme sol ser ràpid- la banda icònica del videoclip es veu obligada a canviar algún o alguns elements prenent com a referència aquest ritme. Per tant, el videoclip musical arriba a un grau de canvi visual que no és igualat per cap altre format audiovisual de la història dels medis icònics (potser només per la publicitat) amb el desig de provocar l’atenció continua i completa en l’espectador.
El videoclip basa la seva creativitat en l’obtenció d’un plaer estètic per part de l’espectador. Aquest objectiu es realitza a través de dos processos, compartits amb la publicitat audiovisual: el mecanisme de seducció i l’establiment de nexos entre la música i la imatge. En canvi, els dos recursos es troben més accentuats en el videoclip musical que en la publicitat convencional.
¿Què fa seductor un videoclip, què ens ofereix? Una imatge fascinant que ens atrapa des del principi, exhibeix les seves formes, les seves múltiples cares i finalitza presentant-se com un tot coherent i únic.
S’estableix una dialèctica basada en la mirada (de l’actor, del cantant...) al telespectador (al cap i a la fi, potencial fan i comprador) per atraure’l, per convence’l, per agradar-li, per seduir-lo. “L’aquí, ara sóc per a tu (per el teu ull)”, es concreta en “et parlo a tu, et canto a tu, t’ofereixo la meva mirada, la meva actuació, la meva música”, i tot això de forma actualitzada i individual.
Cada cop més, el mercat de la música es regeix per la imatge que han creat els cantants o artistes: qui va a comprar un disc ho fa ja no tant per la música sinò perquè el clip del single de moda li ha agradat, l’han emès molts cops, i la imatge del grup, el seu look, va amb ell.
També pot trobar-se el procés contrari: el consum de videoclips constitueix una forma de consum del propi grup preferit, una forma de viure, de sentir a aquest artista o cantant que tantes emocions transporta al fan, i que es inaccesible d’una altra manera, ja que no hi ha possibilitats de coneixe’l personalment.
Així es pot dir que el vídeo musical veni, vidi, vici (va arribar, va veure i va vèncer) molt ràpidament, sobrepassant les prediccions de que la representació visual del so musical no funcionaria be estètica o comercialment.
ASPECTES A TENIR EN COMPTE EN LA CREACIÓ D’UN VÍDEO
Els diferents usos i funcions que s’utilitzen a l’hora de crear un videoclip són:
5.1. La imatge
La imatge del clip queda definida pel procés al que és sotmès per desplegar la seva identitat, a través de múltiples efectes.
• La tecnologia utilitzada per filmar sol ser cinematogràfica, d'excel•lent qualitat, i per aquest motiu alguns pressupostos de videoclips han arribat a superar als dels llargmetratges.
• Es pot afegir el cartoon, de caràcter informal, humorístic, introduint personatges, situacions, espais i efectes que seria difícil aconseguir d'una altra manera que no fos aquesta. S’utilitzen freqüentment per fer possibles llocs impossibles, com podrien ser altres planetes, ciutats imaginàries etc.
• També hi ha la utilització del blanc i negre, tant com la dels múltiples colors. La utilització dels colors sol fer-se servir per separar el present del passat, o dues parts dins de la mateixa narració. Un altre recurs es el d'insertar objectes de color dins d'espais en blanc i negre. El seu objectiu no es un altre que el de cridar l'atenció a l’espectador sobre l'objecte en concret.
5.2. L’espai
És freqüent crear un espai construït a través de nivells, en els que la imatge és desestructurada o reestructurada. Es creen varis plans espacials amb efectes. El videoclip duu les tècniques a la radicalitat: accelera el canvi de pla, de situació i espais, provocant una constant transformació de cada un dels elements i paràmetres que el formen.
Un exemple és la tècnica del Born Slippy: la imatge es divideix, comptant amb diversos centres. Per aconseguir-ho es creen espais virtuals (fons), on la figura es succeeix ràpidament, es divideix la pantalla i els flashos de llum es tornen múltiples, fugaços i molt ràpids.
5.3. L’enquadrament
Quan observem un paisatge comprovem fàcilment que l'espai real no té límits. Amb els nostres ulls podem veure tot el que ens envolta dirigint la nostra mirada en les diferents direccions. Ara bé, quan volem gravar amb la càmera no podem mostrar tot l'espai perquè no hi cap i cal que seleccionem parts d'aquest espai. Aquesta part seleccionada queda enquadrada per la càmera, i és la que entra en l'enquadrament.
El fet d'enquadrar és molt important per a diversos motius, però un dels més destacats és que mitjançant l'enquadrament l'emissor selecciona les parts de la realitat que vol mostrar. Pot incloure uns elements, excloure'n d'altres i presentar-los d'una determinada manera.
Enquadrar sempre és subjectiu i depèn dels interessos de la persona que enquadra, d'allò que li resulta més significatiu a la seva mirada. Per tant acaba sent una construcció personal. Així que les imatges que nosaltres veiem a la pantalla no són la realitat, sinó representacions d'aquesta.
Tant el significat de les imatges que creem com el de les que interpretem, depenen de la nostra forma de veure el món. Perquè encara que l’enquadrament que fa l’emissor tingui una gran influència en la interpretació, la interpretació que faci una persona de les imatges estarà relacionada amb els seus coneixements, les seves experiències, idees, etc. Les imatges tenen, doncs, més d’un significat.
5.4. Posicions i moviment de la càmera
La càmera pot col•locar-se en diferents posicions davant d’allò que filma. En destacarem dues:
Posició frontal: Mostra la persona de cara. És una posició que indica autoritat, superioritat. Amb aquest emplaçament es busca incidir sobre la persona que rep el missatge; li pot fer l’efecte que se li adrecen de forma personal.
Posició d’escorç: Es col•loca la càmera en un angle de 45º en relació amb la mirada frontal de la persona, és a dir, de costat. Indica, entre altres coses, que aquella persona pot estar parlant amb una altra. Serveix per mostrar millor la fisonomia.
5.5. Angulació o punt de vista
La càmera també pot tenir diferents posicions, segons l’alçada de l’objectiu en relació amb l’objecte filmat, concepte que rep el nom d’angulació o de punt de vista, ja que representa el punt de vista físic des de on es mira i filma.
Angle normal o neutre: l’objectiu de la càmera se situa a la mateixa alçada dels ulls de la persona que es vol filmar.
Angle picat: l’objectiu de la càmera se situa per damunt de la persona o de l’objecte que es filma. Rep el nom d’angle zenital o picat absolut quan s’enfoca verticalment cap a baix.
Els personatges semblen empetitits, com indefensos. S’usa per accentuar el dramatisme i amb finalitat descriptiva.
Angle contrapicat: l’objectiu es col•loca per sota d’allò que es filma. S’anomena angle nadir, el contrapicat absolut, el punt de vista està totalment a sota del personatge.
Posició que realça el personatge o l’objecte i tendeix a magnificar-lo
.
Angle inclinat: es produeix quan s’inclina la càmera en diagonal i es perd l’horitzontalitat.
Pot produir sensació d’intranquil•litat i d’inseguretat en els espectadors i espectadores. És força utilitzat en televisió per captar la mirada del públic.
5.6. Moviment de càmera
Amb la càmera podem realitzar varis moviments:
Panoràmica: sense modificar la seva posició sobre el suport, la càmera es mou rotant sobre el propi eix. S’usa per ampliar el cap de visió del primer enquadrament. Les panoràmiques poden ser:
1. Horitzontals: el moviment es fa d’esquerra a dreta o a l’inversa.
2. Verticals: de dalt a baix.
3. Descriptives: permet captar més àmpliament tot l’escenari on passa l’acció.
4. De seguiment: s’utilitzen per seguir el recorregut d’una persona o element mòbil d’un punt o a un altre.
5. De relació: serveix per vincular dos o més elements que tenen sentit en la trama.
Tràveling: la càmera es desplaça físicament sobre algun objecte mòbil: rails, cotxe, persona, etc. El tràveling augmenta la sensació de profunditat del pla i permet la combinació de moviments. En la línia de les panoràmiques, els tràvelings poden ser:
1. Laterals, verticals, horitzontals...
2. D’avançament o de retrocés
3. Descriptius
4. De seguiment
5. De relació
Zoom o tràveling òptic: No és un moviment de càmera, sinó que es tracta d’un desplaçament de l’òptica de la càmera. Mitjançant el zoom es pot progressivament allunyar (obrir camp) o apropar (tancar camp) un element, sense moure la càmera de lloc. Es fa mentre es grava per comunicar la sensació que allò filmat s’apropa o allunya a la càmera.
5.7. Els plans
Els plans es poden centrar en l’ambient o el personatge:
Plans que es centren en l’ambient:
• Pla General (PG): presenta el lloc de l’acció en un paisatge.
• Pla de Conjunt (PC): presenta el lloc de l’acció.
Plans que es centren en el personatge:
• Pla Mitjà (PM): Presenta la figura humana tallada per la cintura, de mig cos en amunt.
• Pla Americà (PA): Talla als actors per sobre dels genolls.
• Pla Pròxim (PPr): Talla els actors pel bust.
• Primer Pla (PP): enquadra a l’actor a l’altura de les espatlles o el coll.
• Primaríssim Pla (PrP): únicament enquadra el rostre.
• La presa des de baix: la càmera es col•loca més baixa que l'objecte i puja cap a ell. Efecte aconseguit: l'objecte queda destacat, sembla mes alt, dóna una impressió d'autoritat. Aquest enquadrament pot utilitzar-se també per a mostrar horror, fàstic, etc.
• La presa des de dalt: la càmera se situa més alta que l'objecte i cau sobre l'acció. Efecte aconseguit: l'objecte queda aixafat, disminuït, humiliat o també sembla
• trobar-se protegit, en un amagatall o resant o rebent honors.
• Pla de Detall (PD): primer pla d’un objecte, d’un detall important.
5.8. La transició
Si alguna cosa és peculiar en aquest gènere és el nombre de canvis visuals que es produeixen, marcats pel plànol, el qual resulta de vegades, difícil de determinar.
Les transicions més utilitzades són dues:
• El tall o transició no gradual: És el canvi fet sense efectes de cap classe. Es tracta d'una successió ràpida i impactant que no concedeix cap respir a l'espectador, obligant-lo a estar més atent i, a tenir rapidesa d'assimilació de la informació.
• Transició gradual: Un element dins del plànol desapareix i apareix a poc a poc un altre plànol. Simplement serveix per passar a un altre espai o seqüència diferent. Cal assenyalar també, que el ritme de transició depèn en gran mesura del tema musical. Si aquest és lent, els canvis visuals no seran tan seguits com en un tema ràpid.
5.9. La composició i els centres
En la composició es marca el lloc que ocupa el centre de la imatge, en el qual s'intenta focalitzar l'atenció de l'espectador. A través de tècniques informàtiques es fa possible situar en cadascun un centre independent dels altres, però relacionats entre si. Però a l'ull humà no li dóna temps a situar els centres davant tant canvi d'imatge. Per això, perquè l'espectador no es perdi, el centre d'interès haurà de ser col•locat en un punt, i quan es produeixi el següent canvi, en un altre punt que quedi a prop de l'anterior.
5.10. La il•luminació:
Es imprescindible per crear una sensació de tridimensionalitat. L'enquadrament, la perspectiva, la forma i la distribució són alguns exemples per crear aquesta sensació.
Un recurs molt utilitzat és l'ús del flash de llum, ràpid i irregularment orientat sobre els elements del camp. És una altra forma de canviar de plànol. En relació amb les anteriors característiques, la il•luminació ha d'ocupar un paper principal a l'hora de centrar i dirigir l'atenció dels espectadors, així com determinar la profunditat del camp i estar d'acord amb l'ambientació triada.
5.11. Els efectes i les tècniques visuals
En els videoclips podem trobar diferents efectes i tècniques visuals les quals els enriqueixen. En podem trobar algunes com:
• Alteració de la relació figura i fons, normalment amb el procediment chroma-key: la figura posseeix el do de la ubiqüitat i no està condicionada pels paràmetres espai-temporals.
• Slow motion: permet retardar artificialment una acció amb la finalitat d’augmentar l‘impacte visual o emocional.
A continuació podem trobar un exemple de Slow Motion fet per nosaltres:
• Time lapse: és una seqüència de videos la qual ha estat accelerada, on els aconteixements succeeixen a una velocitat molt més elevada que la normal.
• Stop motion : és una de les tècniques d'animació que consisteix en aparentar moviment, normalment en objectes estàtics, a través d'una seqüència de fotografies reals. Dins de l’stop motion podem trobar la categoria de dibuixos animats que es diferència de la interior per l’absència de fotografies i la utilització de dibuixos fets a mà o a ordinador.
A continuació, també podem veure dos exemples de Stop Motion editats per nosaltres:
• Claymotion: animacions empleant objectes rígids com ara la plastelina o qualsevol altre material moldejable
• Ampliació o disminució per una banda de la imatge, provocant canvis de grandària en persones o objectes.
• Simultaneïtat d'escenes i llocs, amb la creació d'entorns ficticis.
Hi ha diferents efectes visuals, com:
• La Incrustació: consisteix a incloure una imatge a l'interior d'una altra. Reflecteix l'origen electrònic i es tornen perfectes, com elements retòrics dintre del videoclip.
• La Sobreimpressió: es una fusió de dos punts de vista diferents en un mateix plànol. Això provoca una gran tensió visual que sorgeix de la contradicció del que es percep en cadascun.
• Els Collages electrònics: són incrustacions de perfils capritxosos o regulars que s'interfereixen de manera múltiple.
• La fragmentació: permet la generació de secció, gir i desplaçament del punt de vista.
5.12. La relació
El videoclip és creat a partir d’una determinada cançó, la quan marca la seva durada i el seu ritme o tempo, que consta d'un significat concret o abstracte. Cada imatge ha d'adaptar-se a les característiques del fragment amb el que coincideix. La música actua com a base per les imatges. Hi ha diferents maneres de relacionar la música amb les imatges, per això hi ha diferents models de compenetració:
• La juxtaposició: Simplement consta d'imatges amb música.
• La divagació: Imatge en contacte amb la música, s'allibera d'objectes i narracions, integrant-se en un ambient polisensorial.
• La coincidència: Es dóna una concordança perfecta de la imatge amb la música. Els moviments de càmera, muntatge, s'acomoden perfectament al ritme del tema musical; la qual cosa no implica que la imatge hagi d'il•lustrar la música.
• La complementarietat: La imatge ajuda a entendre el sentit, missatge o intenció que la cançó vulgui transmetre.
5.13. El guió
Sense un bon guió no hi ha una bona pel•lícula; és una eina molt practica per dur a terme la producció.
Quanta més claredat expositiva tingui, menys feina en el moment de procedir a enregistrar i, per descomptat, per quan s'hagi d'editar.
Hi ha dos tipus de guió: el temàtic i el tècnic
Guió temàtic
Tot i que no és el moment de concretar les referències de caràcter tècnic, és molt aconsellable desenvolupar el guió temàtic o literari amb mentalitat cinematogràfica, facilitant la conversió de la idea en imatges. Pot tenir tres parts:
Idea central Expressada breument i màxima claredat
Estructura o Story line Partint de la idea central, presenta amb poques línies l'estructura argumentada com a primer esquema de treball.
Sinopsi argumental Concreta la descripció i el tractament de les diferents seqüències distribuïdes per escenes en termes visuals, de manera clara i ordenada, deixant constància de l'aparició dels personatges, del lloc i temps en què succeeixen els fets, l'escenografia, les intervencions orals, banda sonora i efectes sonors si s'escauen,etc.
Guió tècnic
Incorpora les instruccions tècniques detallades del rodatge. De molta utilitat quan es procedeix a l'enregistrament, perquè al marge que se segueixi l'ordre o no, es disposa d'un document per comprovar que no s'oblida cap presa per filmar.
5.1. La imatge
La imatge del clip queda definida pel procés al que és sotmès per desplegar la seva identitat, a través de múltiples efectes.
• La tecnologia utilitzada per filmar sol ser cinematogràfica, d'excel•lent qualitat, i per aquest motiu alguns pressupostos de videoclips han arribat a superar als dels llargmetratges.
• Es pot afegir el cartoon, de caràcter informal, humorístic, introduint personatges, situacions, espais i efectes que seria difícil aconseguir d'una altra manera que no fos aquesta. S’utilitzen freqüentment per fer possibles llocs impossibles, com podrien ser altres planetes, ciutats imaginàries etc.
• També hi ha la utilització del blanc i negre, tant com la dels múltiples colors. La utilització dels colors sol fer-se servir per separar el present del passat, o dues parts dins de la mateixa narració. Un altre recurs es el d'insertar objectes de color dins d'espais en blanc i negre. El seu objectiu no es un altre que el de cridar l'atenció a l’espectador sobre l'objecte en concret.
5.2. L’espai
És freqüent crear un espai construït a través de nivells, en els que la imatge és desestructurada o reestructurada. Es creen varis plans espacials amb efectes. El videoclip duu les tècniques a la radicalitat: accelera el canvi de pla, de situació i espais, provocant una constant transformació de cada un dels elements i paràmetres que el formen.
Un exemple és la tècnica del Born Slippy: la imatge es divideix, comptant amb diversos centres. Per aconseguir-ho es creen espais virtuals (fons), on la figura es succeeix ràpidament, es divideix la pantalla i els flashos de llum es tornen múltiples, fugaços i molt ràpids.
5.3. L’enquadrament
Quan observem un paisatge comprovem fàcilment que l'espai real no té límits. Amb els nostres ulls podem veure tot el que ens envolta dirigint la nostra mirada en les diferents direccions. Ara bé, quan volem gravar amb la càmera no podem mostrar tot l'espai perquè no hi cap i cal que seleccionem parts d'aquest espai. Aquesta part seleccionada queda enquadrada per la càmera, i és la que entra en l'enquadrament.
El fet d'enquadrar és molt important per a diversos motius, però un dels més destacats és que mitjançant l'enquadrament l'emissor selecciona les parts de la realitat que vol mostrar. Pot incloure uns elements, excloure'n d'altres i presentar-los d'una determinada manera.
Enquadrar sempre és subjectiu i depèn dels interessos de la persona que enquadra, d'allò que li resulta més significatiu a la seva mirada. Per tant acaba sent una construcció personal. Així que les imatges que nosaltres veiem a la pantalla no són la realitat, sinó representacions d'aquesta.
Tant el significat de les imatges que creem com el de les que interpretem, depenen de la nostra forma de veure el món. Perquè encara que l’enquadrament que fa l’emissor tingui una gran influència en la interpretació, la interpretació que faci una persona de les imatges estarà relacionada amb els seus coneixements, les seves experiències, idees, etc. Les imatges tenen, doncs, més d’un significat.
5.4. Posicions i moviment de la càmera
La càmera pot col•locar-se en diferents posicions davant d’allò que filma. En destacarem dues:
Posició frontal: Mostra la persona de cara. És una posició que indica autoritat, superioritat. Amb aquest emplaçament es busca incidir sobre la persona que rep el missatge; li pot fer l’efecte que se li adrecen de forma personal.
Posició d’escorç: Es col•loca la càmera en un angle de 45º en relació amb la mirada frontal de la persona, és a dir, de costat. Indica, entre altres coses, que aquella persona pot estar parlant amb una altra. Serveix per mostrar millor la fisonomia.
5.5. Angulació o punt de vista
La càmera també pot tenir diferents posicions, segons l’alçada de l’objectiu en relació amb l’objecte filmat, concepte que rep el nom d’angulació o de punt de vista, ja que representa el punt de vista físic des de on es mira i filma.
Angle normal o neutre: l’objectiu de la càmera se situa a la mateixa alçada dels ulls de la persona que es vol filmar.
Angle picat: l’objectiu de la càmera se situa per damunt de la persona o de l’objecte que es filma. Rep el nom d’angle zenital o picat absolut quan s’enfoca verticalment cap a baix.
Els personatges semblen empetitits, com indefensos. S’usa per accentuar el dramatisme i amb finalitat descriptiva.
Angle contrapicat: l’objectiu es col•loca per sota d’allò que es filma. S’anomena angle nadir, el contrapicat absolut, el punt de vista està totalment a sota del personatge.
Posició que realça el personatge o l’objecte i tendeix a magnificar-lo
Angle inclinat: es produeix quan s’inclina la càmera en diagonal i es perd l’horitzontalitat.
Pot produir sensació d’intranquil•litat i d’inseguretat en els espectadors i espectadores. És força utilitzat en televisió per captar la mirada del públic.
5.6. Moviment de càmera
Amb la càmera podem realitzar varis moviments:
Panoràmica: sense modificar la seva posició sobre el suport, la càmera es mou rotant sobre el propi eix. S’usa per ampliar el cap de visió del primer enquadrament. Les panoràmiques poden ser:
1. Horitzontals: el moviment es fa d’esquerra a dreta o a l’inversa.
2. Verticals: de dalt a baix.
3. Descriptives: permet captar més àmpliament tot l’escenari on passa l’acció.
4. De seguiment: s’utilitzen per seguir el recorregut d’una persona o element mòbil d’un punt o a un altre.
5. De relació: serveix per vincular dos o més elements que tenen sentit en la trama.
Tràveling: la càmera es desplaça físicament sobre algun objecte mòbil: rails, cotxe, persona, etc. El tràveling augmenta la sensació de profunditat del pla i permet la combinació de moviments. En la línia de les panoràmiques, els tràvelings poden ser:
1. Laterals, verticals, horitzontals...
2. D’avançament o de retrocés
3. Descriptius
4. De seguiment
5. De relació
Zoom o tràveling òptic: No és un moviment de càmera, sinó que es tracta d’un desplaçament de l’òptica de la càmera. Mitjançant el zoom es pot progressivament allunyar (obrir camp) o apropar (tancar camp) un element, sense moure la càmera de lloc. Es fa mentre es grava per comunicar la sensació que allò filmat s’apropa o allunya a la càmera.
5.7. Els plans
Els plans es poden centrar en l’ambient o el personatge:
Plans que es centren en l’ambient:
• Pla General (PG): presenta el lloc de l’acció en un paisatge.
• Pla de Conjunt (PC): presenta el lloc de l’acció.
Plans que es centren en el personatge:
• Pla Mitjà (PM): Presenta la figura humana tallada per la cintura, de mig cos en amunt.
• Pla Americà (PA): Talla als actors per sobre dels genolls.
• Pla Pròxim (PPr): Talla els actors pel bust.
• Primer Pla (PP): enquadra a l’actor a l’altura de les espatlles o el coll.
• Primaríssim Pla (PrP): únicament enquadra el rostre.
• La presa des de baix: la càmera es col•loca més baixa que l'objecte i puja cap a ell. Efecte aconseguit: l'objecte queda destacat, sembla mes alt, dóna una impressió d'autoritat. Aquest enquadrament pot utilitzar-se també per a mostrar horror, fàstic, etc.
• La presa des de dalt: la càmera se situa més alta que l'objecte i cau sobre l'acció. Efecte aconseguit: l'objecte queda aixafat, disminuït, humiliat o també sembla
• trobar-se protegit, en un amagatall o resant o rebent honors.
• Pla de Detall (PD): primer pla d’un objecte, d’un detall important.
5.8. La transició
Si alguna cosa és peculiar en aquest gènere és el nombre de canvis visuals que es produeixen, marcats pel plànol, el qual resulta de vegades, difícil de determinar.
Les transicions més utilitzades són dues:
• El tall o transició no gradual: És el canvi fet sense efectes de cap classe. Es tracta d'una successió ràpida i impactant que no concedeix cap respir a l'espectador, obligant-lo a estar més atent i, a tenir rapidesa d'assimilació de la informació.
• Transició gradual: Un element dins del plànol desapareix i apareix a poc a poc un altre plànol. Simplement serveix per passar a un altre espai o seqüència diferent. Cal assenyalar també, que el ritme de transició depèn en gran mesura del tema musical. Si aquest és lent, els canvis visuals no seran tan seguits com en un tema ràpid.
5.9. La composició i els centres
En la composició es marca el lloc que ocupa el centre de la imatge, en el qual s'intenta focalitzar l'atenció de l'espectador. A través de tècniques informàtiques es fa possible situar en cadascun un centre independent dels altres, però relacionats entre si. Però a l'ull humà no li dóna temps a situar els centres davant tant canvi d'imatge. Per això, perquè l'espectador no es perdi, el centre d'interès haurà de ser col•locat en un punt, i quan es produeixi el següent canvi, en un altre punt que quedi a prop de l'anterior.
5.10. La il•luminació:
Es imprescindible per crear una sensació de tridimensionalitat. L'enquadrament, la perspectiva, la forma i la distribució són alguns exemples per crear aquesta sensació.
Un recurs molt utilitzat és l'ús del flash de llum, ràpid i irregularment orientat sobre els elements del camp. És una altra forma de canviar de plànol. En relació amb les anteriors característiques, la il•luminació ha d'ocupar un paper principal a l'hora de centrar i dirigir l'atenció dels espectadors, així com determinar la profunditat del camp i estar d'acord amb l'ambientació triada.
5.11. Els efectes i les tècniques visuals
En els videoclips podem trobar diferents efectes i tècniques visuals les quals els enriqueixen. En podem trobar algunes com:
• Alteració de la relació figura i fons, normalment amb el procediment chroma-key: la figura posseeix el do de la ubiqüitat i no està condicionada pels paràmetres espai-temporals.
• Slow motion: permet retardar artificialment una acció amb la finalitat d’augmentar l‘impacte visual o emocional.
A continuació podem trobar un exemple de Slow Motion fet per nosaltres:
• Time lapse: és una seqüència de videos la qual ha estat accelerada, on els aconteixements succeeixen a una velocitat molt més elevada que la normal.
• Stop motion : és una de les tècniques d'animació que consisteix en aparentar moviment, normalment en objectes estàtics, a través d'una seqüència de fotografies reals. Dins de l’stop motion podem trobar la categoria de dibuixos animats que es diferència de la interior per l’absència de fotografies i la utilització de dibuixos fets a mà o a ordinador.
A continuació, també podem veure dos exemples de Stop Motion editats per nosaltres:
• Claymotion: animacions empleant objectes rígids com ara la plastelina o qualsevol altre material moldejable
• Ampliació o disminució per una banda de la imatge, provocant canvis de grandària en persones o objectes.
• Simultaneïtat d'escenes i llocs, amb la creació d'entorns ficticis.
Hi ha diferents efectes visuals, com:
• La Incrustació: consisteix a incloure una imatge a l'interior d'una altra. Reflecteix l'origen electrònic i es tornen perfectes, com elements retòrics dintre del videoclip.
• La Sobreimpressió: es una fusió de dos punts de vista diferents en un mateix plànol. Això provoca una gran tensió visual que sorgeix de la contradicció del que es percep en cadascun.
• Els Collages electrònics: són incrustacions de perfils capritxosos o regulars que s'interfereixen de manera múltiple.
• La fragmentació: permet la generació de secció, gir i desplaçament del punt de vista.
5.12. La relació
El videoclip és creat a partir d’una determinada cançó, la quan marca la seva durada i el seu ritme o tempo, que consta d'un significat concret o abstracte. Cada imatge ha d'adaptar-se a les característiques del fragment amb el que coincideix. La música actua com a base per les imatges. Hi ha diferents maneres de relacionar la música amb les imatges, per això hi ha diferents models de compenetració:
• La juxtaposició: Simplement consta d'imatges amb música.
• La divagació: Imatge en contacte amb la música, s'allibera d'objectes i narracions, integrant-se en un ambient polisensorial.
• La coincidència: Es dóna una concordança perfecta de la imatge amb la música. Els moviments de càmera, muntatge, s'acomoden perfectament al ritme del tema musical; la qual cosa no implica que la imatge hagi d'il•lustrar la música.
• La complementarietat: La imatge ajuda a entendre el sentit, missatge o intenció que la cançó vulgui transmetre.
5.13. El guió
Sense un bon guió no hi ha una bona pel•lícula; és una eina molt practica per dur a terme la producció.
Quanta més claredat expositiva tingui, menys feina en el moment de procedir a enregistrar i, per descomptat, per quan s'hagi d'editar.
Hi ha dos tipus de guió: el temàtic i el tècnic
Guió temàtic
Tot i que no és el moment de concretar les referències de caràcter tècnic, és molt aconsellable desenvolupar el guió temàtic o literari amb mentalitat cinematogràfica, facilitant la conversió de la idea en imatges. Pot tenir tres parts:
Idea central Expressada breument i màxima claredat
Estructura o Story line Partint de la idea central, presenta amb poques línies l'estructura argumentada com a primer esquema de treball.
Sinopsi argumental Concreta la descripció i el tractament de les diferents seqüències distribuïdes per escenes en termes visuals, de manera clara i ordenada, deixant constància de l'aparició dels personatges, del lloc i temps en què succeeixen els fets, l'escenografia, les intervencions orals, banda sonora i efectes sonors si s'escauen,etc.
Guió tècnic
Incorpora les instruccions tècniques detallades del rodatge. De molta utilitat quan es procedeix a l'enregistrament, perquè al marge que se segueixi l'ordre o no, es disposa d'un document per comprovar que no s'oblida cap presa per filmar.
FASES PER A L’ELABORACIÓ D’UN VIDEOCLIP
En el procés d'elaboració d'un video s'han de distinguir fonamentalment tres fases: preproducció, rodatge i postproducció
La fase de preproducció, malgrat ser la primera, és una de les més importants ja que d’ella dependrà, en bona part, el producte final. Ës aquí on surgeix la idea creativa i es dissenyen els guions, tant el literari com el tècnic. Si aquests guions estan ben dissenyats, posteriorment serà més fácil realitzar les gravacions i aquestes estaran molt més organitzades. En el guió tècnic hi quedarà reflectit: el número de seqüències, els plànols segons la cronologia de la narració, el store-board (representació de la imatge), descripció…També en la preproducció es repartiran les tasques entre els diferents membres que participen en el projecte. D'entrada, es tracta de què cadascú pugui fer el que més li agradi, però és molt aconsellable explicar en què consisteix cadascuna de les feines abans de començar, clarificant tots els requisits que s'han d'assumir. Això facilitarà el treball perquè cadascú sabrà la seva funció. Els diferents rols són: guionistes, director, productor, càmeres, so i decorats… El productor també s’encarregarà de realitzar el pla de rodatge, amb les fases del rodatge.
TASQUES | RESPONSABILITATS |
Direcció | Disposar de capacitat organitzativa, credivilitat i respecte per part dels altres. Tenir molt clar el contingut del curt i les criteris tècnics i d'expressió audiovisual que s'han d'aplicar per controlar i dirigir el càmera , l'escenografia i els protagonistes. |
Actors, actrius, figurants | Abans de decidir qui ha d'interperetar cada paper es recomanable, procedir a un càsting. Per poder valorar la seva capacitat interpretativa. |
Escenografia | Organitzar l'espai i la decoració del lloc on s'ha d'enregistrar cadascuna de les accions distribuint els seus elements adientment. És una feina compartida amb l'encarregat de l'atrezzo, que ha de proveir del mobiliari i la resta d'objectes que han d'aparèixer en cadascuna de les escenes. |
Vestuari, maquillatge, perruqueria | Tot i ser feines diferents estan relacionades, ja que han de caracteritzar adequadament els personatges que intervenen |
Àudio | Proporcionar les músiques de la banda sonora, els efectes sonors, els aparells tècnics de so necessaris i contolar la qualitat de la seca aplicació. |
Llum | Proveir i tenir cura dels mitjans tècnics pertinents i vetllar perquè l'aplicació de la llum s'adapti als requeriments expressius del guió |
Càmera | Quanta més autonomia tingui menys feina pels responsables de direccuó , ja que no els caldrà comprovar els enquadraments i altres requisits relacionats amb aquesta tasca abans de procedir a l'enregistrament. |
Edició | Han de ser persones que tinguin un mínim domini d'un programa d'edició digital, per capturar les imatges, editar-les i exportar-les. |
Altres | Efectes especials, etc. |
La fase de rodatge és el moment que es graven les diferents seqüències. Per dur a terme aquesta fase cal tenir en compte qüestions tan importants com, per exemple, la càmara. La persona encarregada d’utilitzar-la l’haurà de conèixer bé, tenir bateria i cinta suficient, tenir l’òptica neta i guardar i clasificar les cintes. També s’haurà de contemplar: la llum, l’enquadrament, la composició…
L’última fase és la de postproducció. Consisteix en passar les imatges a l’ordinador, amb l’ajuda d’un programa d’edició, realitzar el muntatge d’imatge i so, i l’exportació, segons l’ús que pretenguem donar-li. Cal disposar d'un bon maquinari informàtic per poder treballar amb rapidesa i impedir problemas, com per exemple que s'esborri tot el treballa realitzat. Cal un processador potent, força memòria RAM i un disc dur amb molta capacitat, i si es disposa d'on segon disc dur on desar les imatges capturades molt millor, doncs cal tenir en compte que el seu pes és considerable Els formats de video més comuns són: AVI, MP4 i MOV.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)