5.1. La imatge
La imatge del clip queda definida pel procés al que és sotmès per desplegar la seva identitat, a través de múltiples efectes.
• La tecnologia utilitzada per filmar sol ser cinematogràfica, d'excel•lent qualitat, i per aquest motiu alguns pressupostos de videoclips han arribat a superar als dels llargmetratges.
• Es pot afegir el cartoon, de caràcter informal, humorístic, introduint personatges, situacions, espais i efectes que seria difícil aconseguir d'una altra manera que no fos aquesta. S’utilitzen freqüentment per fer possibles llocs impossibles, com podrien ser altres planetes, ciutats imaginàries etc.
• També hi ha la utilització del blanc i negre, tant com la dels múltiples colors. La utilització dels colors sol fer-se servir per separar el present del passat, o dues parts dins de la mateixa narració. Un altre recurs es el d'insertar objectes de color dins d'espais en blanc i negre. El seu objectiu no es un altre que el de cridar l'atenció a l’espectador sobre l'objecte en concret.
5.2. L’espai
És freqüent crear un espai construït a través de nivells, en els que la imatge és desestructurada o reestructurada. Es creen varis plans espacials amb efectes. El videoclip duu les tècniques a la radicalitat: accelera el canvi de pla, de situació i espais, provocant una constant transformació de cada un dels elements i paràmetres que el formen.
Un exemple és la tècnica del Born Slippy: la imatge es divideix, comptant amb diversos centres. Per aconseguir-ho es creen espais virtuals (fons), on la figura es succeeix ràpidament, es divideix la pantalla i els flashos de llum es tornen múltiples, fugaços i molt ràpids.
5.3. L’enquadrament
Quan observem un paisatge comprovem fàcilment que l'espai real no té límits. Amb els nostres ulls podem veure tot el que ens envolta dirigint la nostra mirada en les diferents direccions. Ara bé, quan volem gravar amb la càmera no podem mostrar tot l'espai perquè no hi cap i cal que seleccionem parts d'aquest espai. Aquesta part seleccionada queda enquadrada per la càmera, i és la que entra en l'enquadrament.
El fet d'enquadrar és molt important per a diversos motius, però un dels més destacats és que mitjançant l'enquadrament l'emissor selecciona les parts de la realitat que vol mostrar. Pot incloure uns elements, excloure'n d'altres i presentar-los d'una determinada manera.
Enquadrar sempre és subjectiu i depèn dels interessos de la persona que enquadra, d'allò que li resulta més significatiu a la seva mirada. Per tant acaba sent una construcció personal. Així que les imatges que nosaltres veiem a la pantalla no són la realitat, sinó representacions d'aquesta.
Tant el significat de les imatges que creem com el de les que interpretem, depenen de la nostra forma de veure el món. Perquè encara que l’enquadrament que fa l’emissor tingui una gran influència en la interpretació, la interpretació que faci una persona de les imatges estarà relacionada amb els seus coneixements, les seves experiències, idees, etc. Les imatges tenen, doncs, més d’un significat.
5.4. Posicions i moviment de la càmera
La càmera pot col•locar-se en diferents posicions davant d’allò que filma. En destacarem dues:
Posició frontal: Mostra la persona de cara. És una posició que indica autoritat, superioritat. Amb aquest emplaçament es busca incidir sobre la persona que rep el missatge; li pot fer l’efecte que se li adrecen de forma personal.
Posició d’escorç: Es col•loca la càmera en un angle de 45º en relació amb la mirada frontal de la persona, és a dir, de costat. Indica, entre altres coses, que aquella persona pot estar parlant amb una altra. Serveix per mostrar millor la fisonomia.
5.5. Angulació o punt de vista
La càmera també pot tenir diferents posicions, segons l’alçada de l’objectiu en relació amb l’objecte filmat, concepte que rep el nom d’angulació o de punt de vista, ja que representa el punt de vista físic des de on es mira i filma.
Angle normal o neutre: l’objectiu de la càmera se situa a la mateixa alçada dels ulls de la persona que es vol filmar.
Angle picat: l’objectiu de la càmera se situa per damunt de la persona o de l’objecte que es filma. Rep el nom d’angle zenital o picat absolut quan s’enfoca verticalment cap a baix.
Els personatges semblen empetitits, com indefensos. S’usa per accentuar el dramatisme i amb finalitat descriptiva.
Angle contrapicat: l’objectiu es col•loca per sota d’allò que es filma. S’anomena angle nadir, el contrapicat absolut, el punt de vista està totalment a sota del personatge.
Posició que realça el personatge o l’objecte i tendeix a magnificar-lo
Angle inclinat: es produeix quan s’inclina la càmera en diagonal i es perd l’horitzontalitat.
Pot produir sensació d’intranquil•litat i d’inseguretat en els espectadors i espectadores. És força utilitzat en televisió per captar la mirada del públic.
5.6. Moviment de càmera
Amb la càmera podem realitzar varis moviments:
Panoràmica: sense modificar la seva posició sobre el suport, la càmera es mou rotant sobre el propi eix. S’usa per ampliar el cap de visió del primer enquadrament. Les panoràmiques poden ser:
1. Horitzontals: el moviment es fa d’esquerra a dreta o a l’inversa.
2. Verticals: de dalt a baix.
3. Descriptives: permet captar més àmpliament tot l’escenari on passa l’acció.
4. De seguiment: s’utilitzen per seguir el recorregut d’una persona o element mòbil d’un punt o a un altre.
5. De relació: serveix per vincular dos o més elements que tenen sentit en la trama.
Tràveling: la càmera es desplaça físicament sobre algun objecte mòbil: rails, cotxe, persona, etc. El tràveling augmenta la sensació de profunditat del pla i permet la combinació de moviments. En la línia de les panoràmiques, els tràvelings poden ser:
1. Laterals, verticals, horitzontals...
2. D’avançament o de retrocés
3. Descriptius
4. De seguiment
5. De relació
Zoom o tràveling òptic: No és un moviment de càmera, sinó que es tracta d’un desplaçament de l’òptica de la càmera. Mitjançant el zoom es pot progressivament allunyar (obrir camp) o apropar (tancar camp) un element, sense moure la càmera de lloc. Es fa mentre es grava per comunicar la sensació que allò filmat s’apropa o allunya a la càmera.
5.7. Els plans
Els plans es poden centrar en l’ambient o el personatge:
Plans que es centren en l’ambient:
• Pla General (PG): presenta el lloc de l’acció en un paisatge.
• Pla de Conjunt (PC): presenta el lloc de l’acció.
Plans que es centren en el personatge:
• Pla Mitjà (PM): Presenta la figura humana tallada per la cintura, de mig cos en amunt.
• Pla Americà (PA): Talla als actors per sobre dels genolls.
• Pla Pròxim (PPr): Talla els actors pel bust.
• Primer Pla (PP): enquadra a l’actor a l’altura de les espatlles o el coll.
• Primaríssim Pla (PrP): únicament enquadra el rostre.
• La presa des de baix: la càmera es col•loca més baixa que l'objecte i puja cap a ell. Efecte aconseguit: l'objecte queda destacat, sembla mes alt, dóna una impressió d'autoritat. Aquest enquadrament pot utilitzar-se també per a mostrar horror, fàstic, etc.
• La presa des de dalt: la càmera se situa més alta que l'objecte i cau sobre l'acció. Efecte aconseguit: l'objecte queda aixafat, disminuït, humiliat o també sembla
• trobar-se protegit, en un amagatall o resant o rebent honors.
• Pla de Detall (PD): primer pla d’un objecte, d’un detall important.
5.8. La transició
Si alguna cosa és peculiar en aquest gènere és el nombre de canvis visuals que es produeixen, marcats pel plànol, el qual resulta de vegades, difícil de determinar.
Les transicions més utilitzades són dues:
• El tall o transició no gradual: És el canvi fet sense efectes de cap classe. Es tracta d'una successió ràpida i impactant que no concedeix cap respir a l'espectador, obligant-lo a estar més atent i, a tenir rapidesa d'assimilació de la informació.
• Transició gradual: Un element dins del plànol desapareix i apareix a poc a poc un altre plànol. Simplement serveix per passar a un altre espai o seqüència diferent. Cal assenyalar també, que el ritme de transició depèn en gran mesura del tema musical. Si aquest és lent, els canvis visuals no seran tan seguits com en un tema ràpid.
5.9. La composició i els centres
En la composició es marca el lloc que ocupa el centre de la imatge, en el qual s'intenta focalitzar l'atenció de l'espectador. A través de tècniques informàtiques es fa possible situar en cadascun un centre independent dels altres, però relacionats entre si. Però a l'ull humà no li dóna temps a situar els centres davant tant canvi d'imatge. Per això, perquè l'espectador no es perdi, el centre d'interès haurà de ser col•locat en un punt, i quan es produeixi el següent canvi, en un altre punt que quedi a prop de l'anterior.
5.10. La il•luminació:
Es imprescindible per crear una sensació de tridimensionalitat. L'enquadrament, la perspectiva, la forma i la distribució són alguns exemples per crear aquesta sensació.
Un recurs molt utilitzat és l'ús del flash de llum, ràpid i irregularment orientat sobre els elements del camp. És una altra forma de canviar de plànol. En relació amb les anteriors característiques, la il•luminació ha d'ocupar un paper principal a l'hora de centrar i dirigir l'atenció dels espectadors, així com determinar la profunditat del camp i estar d'acord amb l'ambientació triada.
5.11. Els efectes i les tècniques visuals
En els videoclips podem trobar diferents efectes i tècniques visuals les quals els enriqueixen. En podem trobar algunes com:
• Alteració de la relació figura i fons, normalment amb el procediment chroma-key: la figura posseeix el do de la ubiqüitat i no està condicionada pels paràmetres espai-temporals.
• Slow motion: permet retardar artificialment una acció amb la finalitat d’augmentar l‘impacte visual o emocional.
A continuació podem trobar un exemple de Slow Motion fet per nosaltres:
• Time lapse: és una seqüència de videos la qual ha estat accelerada, on els aconteixements succeeixen a una velocitat molt més elevada que la normal.
• Stop motion : és una de les tècniques d'animació que consisteix en aparentar moviment, normalment en objectes estàtics, a través d'una seqüència de fotografies reals. Dins de l’stop motion podem trobar la categoria de dibuixos animats que es diferència de la interior per l’absència de fotografies i la utilització de dibuixos fets a mà o a ordinador.
A continuació, també podem veure dos exemples de Stop Motion editats per nosaltres:
• Claymotion: animacions empleant objectes rígids com ara la plastelina o qualsevol altre material moldejable
• Ampliació o disminució per una banda de la imatge, provocant canvis de grandària en persones o objectes.
• Simultaneïtat d'escenes i llocs, amb la creació d'entorns ficticis.
Hi ha diferents efectes visuals, com:
• La Incrustació: consisteix a incloure una imatge a l'interior d'una altra. Reflecteix l'origen electrònic i es tornen perfectes, com elements retòrics dintre del videoclip.
• La Sobreimpressió: es una fusió de dos punts de vista diferents en un mateix plànol. Això provoca una gran tensió visual que sorgeix de la contradicció del que es percep en cadascun.
• Els Collages electrònics: són incrustacions de perfils capritxosos o regulars que s'interfereixen de manera múltiple.
• La fragmentació: permet la generació de secció, gir i desplaçament del punt de vista.
5.12. La relació
El videoclip és creat a partir d’una determinada cançó, la quan marca la seva durada i el seu ritme o tempo, que consta d'un significat concret o abstracte. Cada imatge ha d'adaptar-se a les característiques del fragment amb el que coincideix. La música actua com a base per les imatges. Hi ha diferents maneres de relacionar la música amb les imatges, per això hi ha diferents models de compenetració:
• La juxtaposició: Simplement consta d'imatges amb música.
• La divagació: Imatge en contacte amb la música, s'allibera d'objectes i narracions, integrant-se en un ambient polisensorial.
• La coincidència: Es dóna una concordança perfecta de la imatge amb la música. Els moviments de càmera, muntatge, s'acomoden perfectament al ritme del tema musical; la qual cosa no implica que la imatge hagi d'il•lustrar la música.
• La complementarietat: La imatge ajuda a entendre el sentit, missatge o intenció que la cançó vulgui transmetre.
5.13. El guió
Sense un bon guió no hi ha una bona pel•lícula; és una eina molt practica per dur a terme la producció.
Quanta més claredat expositiva tingui, menys feina en el moment de procedir a enregistrar i, per descomptat, per quan s'hagi d'editar.
Hi ha dos tipus de guió: el temàtic i el tècnic
Guió temàtic
Tot i que no és el moment de concretar les referències de caràcter tècnic, és molt aconsellable desenvolupar el guió temàtic o literari amb mentalitat cinematogràfica, facilitant la conversió de la idea en imatges. Pot tenir tres parts:
Idea central Expressada breument i màxima claredat
Estructura o Story line Partint de la idea central, presenta amb poques línies l'estructura argumentada com a primer esquema de treball.
Sinopsi argumental Concreta la descripció i el tractament de les diferents seqüències distribuïdes per escenes en termes visuals, de manera clara i ordenada, deixant constància de l'aparició dels personatges, del lloc i temps en què succeeixen els fets, l'escenografia, les intervencions orals, banda sonora i efectes sonors si s'escauen,etc.
Guió tècnic
Incorpora les instruccions tècniques detallades del rodatge. De molta utilitat quan es procedeix a l'enregistrament, perquè al marge que se segueixi l'ordre o no, es disposa d'un document per comprovar que no s'oblida cap presa per filmar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario