Un videoclip musical, també anomenat clip de vídeo o vídeo musical, és un curtmetratge que ofereix la representació visual d’una cançó.
Les característiques més destacades que defineixen el videoclip actual es resumeixen en dues:
- Té fins publicitaris. El seu objectiu principal és promocionar la venda d’un disc, una cançó o un tema determinat, i més subtilment, la imatge i la personalitat del grup o l’artista. Aquesta publicitat es pot infondre per spots publicitaris, per la MTV (la cadena de televisió Music Television, que va fer augmentar la popularitat dels videoclips als anys 80), entre d’altres mitjans de comunicació. Sobretot cal destacar les pàgines d’Internet que l’ha estès per tot el món.
D’això s’encarreguen unes determinades indústries: la discogràfica, la de producció audiovisual i la televisiva. La indústria discogràfica s’encarrega de realitzar un videoclip a una agència o productora audiovisual com una eina promocional, la peça clau que s’incorpora al llançament d’un tema musical d’un determinat cantant. Finalment, aquest format és retransmès per la televisió, sobretot per cadenes dedicades exclusivament a la seva emissió.
- És una combinació de música, imatge i llenguatge verbal (i més excepcionalment altres matèries audiovisuals com el soroll, el silenci o el diàleg). És a dir, el videoclip associa unes imatges a una música sempre preexistent. Aquesta característica és la que diferencia al videoclip d’altres produccions audiovisuals.
La imatge del videoclip va lligada a les preferències materials i ideològiques del seu públic objectiu, i en gran part, d’aquesta dependrà l’èxit o el fracàs comercial del disc en qüestió. Encara que la qualitat de la música també compte, ho fa en menor mesura de la que podem imaginar.
El videoclip està caracteritzat per la radicalitat i l’experimentació en matèria d’efectes visuals. Cada clip és una combinació de colors, formes i música que li donen una identitat pròpia , creant il•limitades possibilitats d’expressió de l’artista i fent així que no existeixin dos videoclips iguals.
2.2 Tipus de videoclips
Cadascun dels mitjans del vídeo musical (la música, la imatge i les lletres), posseeixen el seu propi llenguatge en relació al temps, l'espai, la narració, l'acció i el mecanisme de causa-efecte. Cada mitjà té un sentit diferent del temps, suggerint passat o futur, lentitud o velocitat en un mateix moment. El sentit del temps creat per la música, les lletres i la imatge mai és igual de precís, ni defineix un mateix moment o succés, sinó que cada mitjà pot suggerir diferents tipus de tempo i cada un pot entretallar o posar en qüestió la temporalitat de l'altre.
Primera classificació
Els videoclips musicals poden classificar-se en tres tipus, atenent al seu major o menor interès pel desenvolupament de programes narratius:
• Narratiu: en els quals es fa servir un programa narratiu1, que explica a l‘espectador una història. A vegades el cantant és el protagonista de la història, mentre canta o balla. Aquests petits relats solen posseir les característiques pròpies d'un film, com l'el•lipsi2, el flux continu3, el ritme, la transició transparent entre imatges, el fos a negre com element de puntuació espai-temporal o el separador de blocs. Però tot sense oblidar el deute del videoclip amb les avantguardes artístiques. Al costat d'aquests elements es produeix la ruptura dels tradicionals paràmetres espai-temporals, per a intentar negar la convenció de la narració.
1. "El programa narratiu es defineix com la successió d'estats i canvis que s'encadenen a la relació d'un subjecte i un objecte (no personatges sinó rols, nocions que defineixen posicions correlatives), la relació de passos o canvis d'un estat (relació d’un subjecte i un objecte) a un altre."
2. Fenomen que consisteix en no explicitar en la parla uns elements determinats per raons explícites.
3. Moviment continu incessant d’allò que és mou en una direcció determinada.
- Hi ha diferents tipus de generes narratius. Alguns d'ells són:
Històric: Tracta sobre fets i personatges d'interès històric que s'inclouen en un context narratiu barrejat amb elements dramàtics i d'acció, per tal de donar a la producció un enfoc molt més atractiu i no confondre-ho amb un documental o un reportatge.
Aventura: Treballa fets de ficció i intervenen personatges que destaquen per la seva heroïcitat, que s'enfronten a éssers malignes, fenòmens naturals, situacions difícils i complicades de la vida,etc. Predominen els efectes especials.
Drama: Presenta històries protagonitzades per personatges que experimenten tot tipus de situacions que tenen a veure amb el complicat món de les relacions humanes, on la manifestació de les emocions i els sentiments, dins d'un context tràgic, és el que més predomina.
Comèdia: Mostra històries còmiques relacionades amb situacions i accions quotidianes de la vida, que s'exageren i es ridiculitzen amb la intenció de fer riure.
Ciència ficció: Narra fets que poc o res tenen a veure amb la vida real; es caracteritzen per una imaginació il•limitada, centrant-se en temàtiques futuristes i fantàstiques, que se situen en espais irreals i temps indefinits, on predominen escenografies i efectes especials de tot tipus, tant de caràcter visual com sonor.
Musical: explica històries urbanes, còmiques, dramàtiques , fantàstiques i de qualsevol altre gènere mitjançant la música, els diàlegs cantats i elaborades escenografies.
Terror: Narra històries sorprenents, plenes d'intriga terrorífiques, protagonitzades per éssers malignes que espanten i cometen tot tipus d'actes terrorífics, amb la intenció de suscitar en l'espectador sensacions de repugnància i por. El ritme el marca permanentment el factor sorpresa, que requereix de variats i espectaculars efectes especials visuals (on la manipulació lumínica i les ombres hi juguen un paper molt important) i sonors, per ajudar a contribuir la creació d'una atmosfera d'angoixa i terror.
• Descriptiu: no alberguen cap programa narratiu en les seves imatges, sinó que basen el seu discurs visual en uns codis de realització i de reiteració músic-visual sota la forma de seducció. Aquest es materialitza en una situació d'actuació o performance del grup/cantant que fixa la seva mirada cap a la càmera per a determinar aquesta relació dual-fática pròpia d'aquest mecanisme.
• Narratiu-descriptiu: és una barreja dels dos anteriors. En ells sol existir una història, combinada en llargs fragments en la qual es representa al cantant o grup musical en situació d'actuació, en maneres variades d'escenari. Aquest és el tipus de videoclip que sol triar-se quan es desitja representar algun tipus d'argument temporal amb un desenvolupament narratiu reduït.
Segona classificació
Aquesta classificació de tres tipus, en el seu interès de programes narratius, es pot completar amb la següent, molt més habitual en la terminologia i tradició crítica sobre el videoclip musical:
• Dramàtic o narratiu: aquells videoclips en els quals es presenta una seqüència d'esdeveniments on es narra una història sota l'estructura dramàtica clàssica, en els quals la relació de la imatge amb la música pot ser lineal (la imatge repeteix fil per randa la lletra de la cançó), d'adaptació (s'estructura una trama paral•lela i a partir d'una cançó) i de superposició (s’explica una història que pot funcionar independentment de la cançó encara quan en conjunt provoqui un significat tancat).
• Musical o performance: la banda icònica únicament és testimoni del fet musical, ja sigui el concert o estudi o escenari, o bé consisteix en una il•lustració estètica de la melodia, amb el que únicament adquireix un caràcter escenogràfic sense fer referència a res més. La meta és crear cert sentit d'una experiència en concert. Els vídeos orientats al performance indiquen a l'espectador que l'enregistrament de la música és l'element més significatiu.
• Conceptual: es donen suport sobre forma poètica, sobretot la metàfora. No expliquen una història de manera lineal, el que fan és crear cert ambient o estètica de tipus abstracte o surrealista. Pot ser una seqüència d'imatges amb un concepte en comú en colors o formes que units per la música formen un quadre semiòtic que expressa el sentit de la música, però no precisament la lletra de la cançó. Tant els videoclips performances com els conceptuals es poden considerar una espècie de subclassificació dels descriptius.
• Mixt: és una combinació d'alguna de les classificacions anteriors. El videoclip no fa servir habitualment el mecanisme narratiu o dramàtic, optant primordialment pel mecanisme descriptiu seductor (musical o performance), que és més útil per a les seves finalitats comercials. Això es deu a la seva major capacitat per a centrar l'interès sobre l'objecte anunciat: els músics/cantants, no fan referència a cap tercer element, el que suposaria una distracció en vers el que es vol vendre, la música del grup o cantant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario